Importància de Ramon Llull

LITERATURA:

Ramon Llull va ser el primer europeu que escrivia obres científiques, filosòfiques i teològiques en una llengua romànica. Ho va fer poder arribar al poble, per tant també va escriure obres en àrab per “sarraïns a predicar”  i el llatí per arribar al poble cristià. Ho escrivia amb la llengua del carrer per arribar més al poble.

Es pot dir que Ramon Llull va ser el primer que normalitzà i normativitzà el català. El model de llengua que creà, malgrat que no fou seguit pels seus contemporanis, no difereix substancialment de la llengua actual. Així que és considerat el primer gran escriptor de la llengua catalana d'abast universal i el creador de la llengua literària catalana, que va utilitzar en la creació d'una trentena d'obres.

Llull va explotar propagandísticament el seu jo literari creant el seu propi personatge: un Ramon penitent, pobre, vell i menyspreat, que és presentat com el paradigma de l’home que ho ha donat tot per la fe, boig als ulls dels conformistes i dels descreguts, però savi als ulls de Déu.

Referent a la importància de les seves obres, es caracteritza per escriure en prosa corrent i senzilla, però amb conceptes filosòfics elevats. En les seves obres en prosa, podem estudiar-hi l’evolució del català i l’aparició de noves formes de la terminologia teològica i fisiològica.

Ramon Llull és considerat el creador del català literari.

LÈXIC:

Ramon Llull, feia servir un lèxic precís, ric i clar (mots hereditaris de la llengua quotidiana), els cultismes llatins i mots derivats. En les seves obres en narrativa hi dominaven els popularismes, mentre que en obres filosòfiques o científiques hi predominen els cultismes. Molts dels popularismes que feia servir en Ramon Llull, encara són al català actual.

Un dels aspectes que ha cridat més l’atenció en la llengua de Llull és l’extraordinari desenvolupament que presenta en el pla sintàctic.

L’escassa presència d’occitanismes (paraules occitanes) no coincideix amb la llengua poètica de Ramon Llull, ja que és més fluïda.

EL lèxic de Llull consta d’unes set mil paraules, de les quals el 72% és de derivació popular, el 18% llatinismes, l’1% provençalismes, el 2% noms propis i el 7% lul·lismes. L’abundor de llatinismes i lul·lismes respon a les necessitats expressives a què el seu pensament especulatiu va sotmetre la llengua vulgar, mancada encara del desplegament conceptual i terminològic necessari. La distribució d’aquest material lexical no és, òbviament, homogènia, sinó que és predominant en les obres filosòfiques.

SINTAXI, FONÈTICA I FORMES GRAMATICALS

1) Pel que fa a la fonètica:

1.    La llengua de Llull ja presentà confusió entre a i e àtones, que ja era normal, o entre o i u, fenomen molt més tardà. Altres solucions són pròpies de Mallorca o bé són manlleus de l’occità

2.     De vegades s’observa la coexistència de solucions fonètiques: vesí – vehí – veí < VICINU; veser – veher – veer < VIDERE; noblesa – noblea < NOBILE + ITIA.

2) Quant a les formes gramaticals:

1.   Oposició entre el cas recte i l’oblic en els substantius: hom < HOMO i home< HOMINE; sènyer < SENIOR i senyor < SENIORE.

2.  En els plurals dels substantius llatins en –INES predominen les formes amb –n- etimològica: hòmens, vèrgens.

3.     El superlatiu habitual és analític: lo pus – lo més.

4.    Preferència per les formes fortes dels pronoms en un règim verbal, per comptes de les febles, i pel relatiu.

5.     En el verb, abunden formes d’infinitiu com jaer, laer, trer, seer, veer, amb una  terminació llatina –ÇRE, per comptes dels actuals jeure, lleure, treure, seure, veure, que suposen una terminació -ERE. També hi ha formes d’infinitiu en les quals, per comptes de perdre’s la E final, ha desaparegut la E postònica interna: vençre < VINCERE, tembre < TIMERE, per vèncer, témer. Hi ha formes arcaiques de present de l’indicatiu, avui conservades en baleàric: (jo) man, desempar, envellesc; parlam, etc.; formes de perfet fortes (amb accent al radical) al costat de les febles (degren/degueren); al present de subjuntiu, formes sense final (deman, perdó) i amb final (pusca, viva).

6.     Entre els adverbis, apareixen formes arcaiques: denant ‘davant’, pres ‘prop’, ans i enans ‘abans’, aprés, puys ‘després’, tost ‘prest’, tostemps, tots jorns ‘sempre’, assats ‘prou’, sí i hoc ‘sí’.

7.      Entre les preposicions: ves i envés ‘envers’, enfre ‘entre’, tro a ‘fins a’.

8.      Entre les conjuncions: mas, donques, com per que amb valor modal.

3) En sintaxi:

La sintaxi de les llengües romàniques primitives, era senzilla i limitada en recursos. Però la sintaxi de Llull és força més evolucionada, ben estructurada i amb un ús abundant d’oracions subordinades.

1.      Preferència pels pronoms forts en funció de complement verbal (servir a vós).
2.      Hi ha un gust per la reiteració, que sovint dóna lloc a una construcció similar a l’anomenat “acusatiu intern” de la gramàtica llatina: “com hac vista la visió”, “parlar paraules”.

3.    Hi abunden les oracions compostes, construïdes mitjançant l’ús d’infinitius directament subordinats a un verb personal, l’ús abundant de la coordinació i de les oracions de relatiu i el desplegament de tota mena de nexes de subordinació adverbial, que permeten recollir multiplicitat de matisos lògics (causals, finals, concessius, etc.). De vegades es reitera el nexe completiu que, en una mostra, no pas l’única, d’aproximació al registre oral: “jo us prec que los pecadors qui amem la vostra misericòrdia, que els perdonets”.

4.    L’ordre dels mots presenta inversions freqüents: el subjecte rere el verb i de vegades al final de l’oració, el complement directe davant el verb i aquest al final de l’oració si no es vol donar relleu al subjecte.